Maria la castanyera:
Era la tardor quan Maria la castanyera va anar a buscar castanyes al bosc.
El terra del bosc era ple de castanyes que havien caigut dels castanyers.
- Uf, Com n'estic de cansada! - Deia Maria la castanyera mentre s'ajupia a collir una altra castanya.
I en va collir fins que no va tenir el farcell ben ple.- Ja tinc prou castanyes! - va dir mentre sortia del bosc i anava a la seva parada on couria i vendria les castanyes.
Quan arribava a la parada, va començar a ploure, i Maria la castanyera va haver de córrer. Quina va ser la seva sorpresa quan en arribar a l'aixopluc de la parada, va veure que a les castanyes els havien sortit banyes! No havia estat recollint castanyes, eren cargols!
Crèdits de la imatge a Randy son of Robert a Flickr. Distribuida sota Creative Commons.
Així va ser com va parar de ploure i Maria la castanyera va tornar al bosc a collir més castanyes. Però ja no volia les que eren a terra, que es convertien en cargols, si no que volia les de dalt dels arbres. Però els castanyers eren tant alts! La Maria la castanyera no arribava a tant amunt!
- I com m'ho faré per recollir castanyes? - Es preguntava - Ja ho sé! Aniré a buscar el meu amic gegant!
I així fou com Maria la castanyera va anar a buscar el seu amic el gegant, que vivia ben a la vora.
- Gegant! Gegant! - va cridar Maria la castanyera - Em vols ajudar a recollir castanyes? els castanyers són ben alts i no arribo tant amunt.
- I tant que si - va dir el gegant, sortint de casa seu. Es va apropar a un castanyer i va començar a sacsejar-ne les branques, fent caure totes les castanyes, mentre Maria la castanyera les recollia ben fàcilment.
I així va ser com Maria la castanyera va tornar a la seva parada amb el farcell ple de castanyes, les va començar a coure i a cridar: - castanyes! venc castanyes ben fresques! acabades de collir del bosc! Mengeu-ne que són ben bones.
I la gent s'apropava a la parada de Maria la castanyera a comprar castanyes que, efectivament, eren molt, molt bones.
La caputxeta vermella
Fa molt de temps hi havia una noia molt bonica.La seva mare li havia fet una capa vermella i la noia la portava tant sovint que tothom li deia la Caputxeta vermella.
Un dia, la seva mare li va demanar que portés uns pastissos a la seva àvia que vivia a l'altra banda del bosc, recomanant-li que no s' entretingués pel camí, doncs creuar el bosc era molt perillós, ja que sempre anava rondant per allà el llop.
La Caputxeta va recollir el cistell amb els pastissos i es va posar en camí. la nena havia de travessar el bosc per a arribar a casa de l'àvia, però no li feia por perquè allà sempre trobava molts amics: els ocells, els esquirols, ...
De sobte, va veure el llop, que era enorme, davant seu.
- On vas, nena? - li va preguntar el llop amb la seva veu ronca.
- A casa de l'àvia - li va dir la Caputxeta.
- No és lluny ... - va pensar el llop per a ell mateix, girant-se.
La Caputxeta va deixar el seu cistell a l' herba i es va entretenir agafant flors : - El llop se n' ha anat - va pensar -, no tinc res a témer. L'àvia es posarà molt contenta quan li porti un bonic ram de flors a més dels pastissos.
Mentrestant, el llop se'n va anar a casa de l'àvia, va trucar suaument la porta i la velleta li va obrir pensant que era la Caputxeta.
El llop va devorar a l'àvia i es va posar la gorra rosa de la malaurada, es fa ficar al llit i va tancar els ulls. No va haver d'esperar gaire, perquè la Caputxeta va arribar de seguida, tota contenta.
La nena es va apropar al llit i va veure que la seva àvia estava molt canviada.
- Àvia, àvia, quins ulls més grans que tens!
- Són per a veure't millor - va dir el llop tractant d' imitar la veu de l' àvia
- Àvia, àvia, quines orelles més grans que tens!
- Són per sentir-te millor - va seguir dient el llop.
- Àvia, àvia, quines dents més grosses que tens!
- Són per a ... menjar-te millor! - i dient això, el llop malvat es va llançar sobre la Caputxeta i la va devorar, el mateix que havia fet amb l'àvia
Mentrestant, un caçador que havia vist com el llop entrava a casa de l'àvia, i creient-ne endevinar les males intencions, va decidir donar una ullada per a veure si tot hi anava bé. Va demanar ajut a un segador i tots dos junts arribaren al lloc. Van veure que la porta de la casa estava oberta i el llop tombat al llit, dormint de tant tip com estava.
El caçador tragué el seu ganivet i va obrir el ventre del llop. L' àvia i la Caputxeta estaven allà, vives!
Per a castigar al llop malvat, el caçador li va omplir el ventre de pedres i després el va tornar a tancar. Quan el llop va despertar del seu son, va sentir moltíssima set i es va dirigir a un estany pròxim per beure. Com que les pedres pesaven molt, va caure a l'estany de cop i es va ofegar.
La Caputxeta i la seva àvia no van patir més que un gran espant, però la Caputxeta havia après la lliçó. Va prometre a la seva àvia no parlar amb cap desconegut que trobés pel camí. D'ara endavant, seguiria les recomanacions de la seva àvia i de la seva mare.
Ve't aquí que una vegada era un pare i una mare,que tenien un fillet tan petit, tan petitet,que li deien en Patufet. Un dia la seva mare,mentre feia coure l'olla,va dir:
"Ai,filla,quina guitza em fa sortir a comprar;el dinar ja bull al foc i no trobo el safrà enlloc."
En Patufet que tot ho remenava i que pertot arreu es ficava,de seguida va contestar:
"Mare,si no hi ha safrà,jo us en puc anar a buscar."
"On vols anar, on vols anar! No veus que ets massa petitò i la gent et pot trepitjar pel carrer com un cigró?"
"Ja hi aniré cantant, i així,si no hem veuen,bé prou que em sentiran"
"No i no. Els menuts creuen. Hi aniràs quan siguis gran."
"Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a buscar safrà!"
I com que es va posar a plorar i picar de peus, per fer-lo callar, la seva mare li va dir:
"Bé ja n'hi ha prou, Patufet; aquí tens un dineret i vés de seguida a la botiga d'en Josepet."
carrer amunt s'encamina aquell marrec tan tossut, amb esclops i barretina i unes calces de vellut.
"Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.
Content i cantant, en Patufet va arribar a la botiga d'en Josepet, la més bonica d'aquell indret.
"Ep, ep!" "Qui hi ha?" "Un dineret de safrà."
I el botiguer tot era mirar per ací i per allà.
"Ep, ep!" "Qui hi ha? Què voleu?"
"Que no em veieu? Ja estic tip de cridar. Vejam si em despatxeu un dineret de safrà"
I el botiguer torna a mirar i busca que busca a terra dintre de la botiga, fins que tot d'un cop veu un dineret que es belluga. Aleshores s'ajup i l'arreplega,posant en el mateix lloc una paperineta de safrà. Tan aviat com en Patufet té el safrà damunt seu,l'agafa ben fort, se'n surt al carrer i deixa badoc el pobre adroguer.
"Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet"
I de por la gent s'amagava en no veure qui cantava,mentre carrer avall passava una paperina sola,sola,sola,com si anés sobre una bola.
I quan en Patufet va arribar amb una paperina de safrà,la seva mare no se'n sabia avenir. Aleshores tot cofoi va demanar:
"Mare,em voleu deixar anar ara a portar el dinar al pare?"
"Això si que no, fill meu: el cistell pesa massa i pels camins encara hi ha neu."
"Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a portar el dinar!"
Tant i tant ho va demanar, que, perquè callés,la seva mare li digué:
"Per no sentir-te brama, te el cistell i ja hi pots anar"
I en Patufet,que tenia molta força,va agafar el cistell del dinar i, com si res, se'l va carregar a coll.
Pel camí, cantava així: "Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet."
En sortir del poble, la gent, esglaiada, tancava portes i finestres,i, pels camins,els pagesos fugien esverats en veure un cistell tot sol caminant com un cargol.
A mig camí, en Patufet es va aturar i es va seure a la vora d'un hort per reposar una estona, però heus aquí que tot d'un cop, comença a ploure molt fort. Per no mullar-se va anar tot sol a amagar-se sota una col. Aleshores va venir un bou mig perdut i d'un mos es menjà la col, molt golut, i en Patufet, de propina, amb esclops i barretina i les calces de vellut.
Cap el tard, el pare i la mare buscaven el fill per tot arreu,fins que trobaren el cistell tot sol a la vora d'un hort. Aleshores van començar a cridar:
"Patufet, on ets? Patufet, on ets?"
I en Patufet, de lluny, els contestava:
"Sóc a la panxa del bou, on no hi neva ni plou"
Com que no el sentien, els seus pares anaven cridant:
"Patufet, on ets? Patufet, on ets?"
I en Patufet contestava:
"Sóc a la panxa del bou, on ni hi neva ni plou."
Ai, menuts, que va passar quan van saber on era el Patufet!
Sabeu què van fer els seus pares? Doncs van començar a donar força menjar,força menjar al bou, i el bou es va anar inflant, inflant, inflant... Tant i tant es va atipar,que, al capdavall, el bou va i fa: Pam!
I com un llampec va sortir en Patufet, molt content i espavilat, com si res no hagués passat.
I aquest conte s'ha acabat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada